martes, 20 de diciembre de 2011

Libro de Jordi Serrallonga: África en 10 palabras. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto

Tengo la suerte de conocer al Sr. Serrallonga y el otro día me regaló su último libro publicado por Plataforma Editorial, Barcelona 2011 titulado: ÁFRICA EN 10 PALABRAS. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto

Asante (gracias), jambo (hola), pole (lo siento), mama (mujer), mzee (hombre), siombaya (no va mal), polepole (poco a poco), maji (agua), safari (viaje) y tutaonana (hasta la vista). Estas son las 10 palabras africanas que, después de muchos años de aventuras por el gran continente tan próximo como olvidado, ayudan al autor a sobrevivir no precisamente en África sino en el duro regreso a ese otro mundo que llamamos civilización. Jordi Serrallonga, tras convivir con los guerreros maasai o los cazadores hadzabe, ha aprendido a afrontar la vida cada vez que abandona las sabanas, desiertos, bosques, montañas y pueblos de África para sumergirse de nuevo en las calles, academias, empresas e instituciones de nuestra presuntuosa civilización y, además, afirma: "sigo vivo y pataleando, aunque sea a contracorriente"

En su primer capítulo Asante se lamenta de sus escasos conocimientos de medicina y, menos de pediatría. En él me ha llamado la atención un dato que me gustaría profundizar cuando pueda: "Es extraño oír llorar a los bebés maasai salvo en el momento del parto, señal innata de una nueva vida que llega con fuerza. Siempre me he preguntado el porqué, pues también lo he observado en otros retoños de otras muchas etnias...".

El llanto del bebé merece capítulos completos en los tratados de pediatría y sesudos estudios en publicaciones científicas en "nuestra civilización". Por eso estoy intrigado y estoy empezando a pensar que no sería mala idea irme una temporada con él. Podría dejar la consulta con un experto durante unas cuantas semanas para observar las relaciones familiares en las culturas "primitivas".

3 comentarios:

carme dijo...

Hola!

Penso que els nens africans no ploren perquè es passen tot el dia amb la seva mare, pell a pell. Mamen quan volen, comparteixen llit...

A la societat en la que vivím, la societat moderna occidental, els nostres fills es passen la majoria del dia en escoles bressol. Hi estàn més estona que amb les seves pròpies mares, ja que 'algú'ens va fer creure que era millor treballar més de 8 hores per pagar hipoteques astronòmiques, que era preferible treballar fora de casa perquè se'ns valorés més...vivim una societat accelarada a on molt sovint no hi ha lloc ni per disfrutar un moment dels nostres fills, per parlar amb ells, per entendre'ls, per jugar...

Hauríem de fer un esforç i valorar què guanyem i què perdem en cada situació, i actuar en conseqüència.

Doctor, no marxi a l'Àfrica!Què farem sense vostè??

Bon dia!

Carme

carme dijo...

M'he oblidat de dir...que a part de passar-se el dia en escoles bressol, molts nens ni mamen, si ho fan ha de ser seguint un patró ( màxim cada 3 hores, abans PECAT!! ), dormen sols a la seva habitació...i atenció, que no plorin ni protestin que ESTIVILLAZO va i a deixar-los bramar fins a que vomitin si cal...res de contes, ni cançosn...vici...més vici...

QUE SÓN NENS, CARAM!!!

I amb això no vull dir que per ser nens tot estigui permés...som els seus pares i els hem d'ensenyar què està bé i què no i quins són els límits de les coses, però hi ha moltes maneres de fer les coses i amb temps, amor i paciència, tot es pot aconseguir.

Ara si, a treballar que la hipoteca s'ha de pagar...

BONES FESTES!!!

Julie dijo...

Hola,

Jo vaig passar 9 mesos a Darfur (Sudan) i també em va cridar l'atencio que inclús vivint en camps de refugiats els nens no ploraven gairebé. Penso que és, com diu la Carme, perquè estan les 24 h enganxats a la mare o germanes grans, tietes...

Doctor, jo l'animo a marxar a l'Àfrica, crec que tothom hauria de viure-hi una temporada no per valorar el que tenim aquí, si no per valorar el que no tenim.

Salut

Elisabet